Go to Top

Amb el foc la fragilitat se’ns fa palesa

Són ben coneguts els riscos que puntualment apareixen al nostre país: aiguats, riades, sequeres, ventades i incendis. Quan aquestes tres últimes es concentren en l’espai i el temps, com passa gairebé cada any i especialment aquest, les negligències i la mala fe ens fan pagar un preu excessivament alt.

Si fem cas al llistat clàssic dels riscos naturals (entenent com a naturals, aquells riscos que no són tecnològics; la qual cosa no vol pas dir que l’acció de l’home no hi tingui res a veure), el nostre país, afortunadament, és poc procliu a patir desastres. Tanmateix, això no ens fa exempts a riscos importants i que cada any es cobren algunes vides i generen pèrdues econòmiques importants.

És, també, força evident que d’incendis al nostre país n’hem tingut sempre, tanmateix, la diferència, potser, rau en els efectes que cada cop són més intensos. La pressió demogràfica ens ha obligat a ocupar zones vulnerables; molts desastres o accidents que no haurien tingut efecte directe temps enrere perquè el territori estava relativament buit (pel que fa a la presència humana), han esdevingut una amenaça directa en un país tan ple com l’actual.

La transformació de l’activitat agrària ha comportat la reducció del nombre de pagesos i ha disminuït la seva presència al territori i l’aprofitament del bosc i el sotabosc que duien a terme; el resultat és un bosc brut, amb matolls i herbassars que en èpoques de calor i sequera s’encenen com un misto, originant incendis que afecten a tot el bosc. I val a dir que, tot i que hi pot haver variacions d’un any per l’altre, el nombre d’incendis segueix una tònica ascendent.

Les campanyes del govern són vàlides, ningú pot dir que no estem avisats; tanmateix cada any es repeteix el desastre del foc amb més o menys intensitat. Potser és inevitable, potser forma part de la natura de la nostra terra, del nostre ecosistema mediterrani; cremar per tornar a néixer, regenerar el bosc. Sigui com sigui, les pèrdues que suposa un incendi transcendeixen les econòmiques, fa mal veure un bosc cremat, la pèrdua del paisatge, la tristor del buit.

La gestió dels Bombers és excel•lent, saben el que es fan, coneixen el terreny i estan ben coordinats; tanmateix, de vegades, lluitar contra el foc és impossible. En períodes de sequera, en dies càlids i amb vent fort i sec aturar un incendi és una tasca titànica. Els homes som vulnerables i davant la força dels elements extremadament fràgils.

L’espectacularitat dels avenços científics i tecnològics ens poden donar la impressió d’haver aconseguit dominar la natura gairebé totalment, modifiquem els gens, explorem l’espai, explotem ecosistemes remots…, però quan es manifesta el desastre, quan la natura es desferma, constatem les nostres debilitats.
Podem prevenir, podem preveure, podem protegir-nos dels desastres; però quan el desastre es manifesta, només podem mirar de gestionar-lo i minimitzar els danys, la força de la natura és extraordinària i els humans, com a màxim, podem arribar a matisar-la.

Saber-nos fràgils ens esperona a augmentar les proteccions i aquest camp és especialment significatiu; el foc, el més volàtil dels quatre elements de l’antiguitat, ho arrasa tot; la ciència i la tècnica ens ajuda a conèixer-lo, a mesurar-lo, a protegir-nos-en. El risc d’incendi és antic i el seu procés d’avaluació comprèn la identificació dels perills d’incendis, el control del foc i la protecció adequada. Cal, doncs, fer front a aquest risc des de les tres vessants, per evitar al màxim tant les causes com els efectes que el foc pugui produir.

,

Deixa un comentari