4 de febrer de 2010
La previsió social en el context econòmic actual
- Autor(s): Institut d'Estudis de la Seguretat
- Àmbit(s): Risc de ruptura social
La principal conclusió a la que arriba el Sr. Pérez Torres és que combinades amb la previsió social complementària a càrrec de les empreses i/o treballadors i l’estalvi individual destinat a finançar la vellesa, és necessari allargar la vida laboral i la possibilitat de continuar generant més ingressos més enllà de l’edat de jubilació per poder seguir mantenint el sistema.
La vida humana s’ha allargat dècades en relació al moment en que es van dissenyar els sistemes públics de previsió social. La taxa de reposició s’ha reduït i l’estructura familiar ha canviat. La subsistència en la vellesa i les situacions de dependència han de ser resoltes, cada vegada més, amb allò que les persones hagin pogut estalviar durant la seva vida activa. Ara cal viure més de 80 anys amb els ingressos obtinguts, com a màxim, durant els 35 o 40 anys, mentre que fa poc havíem de finançar una vida de 70 anys amb els ingressos obtinguts amb una vida laboral molt més llarga.
El baix índex de natalitat, la demora en l’edat d’entrada al món laboral i l’existència de treballadors discontinus en molts sectors són factors que empitjoren l’equilibri financer del sistema; i la major longevitat, encara que és un fenomen personal i social absolutament desitjable, també incideix en aquest problema.
Davant d’aquestes perspectives, una crisi econòmica com l’actual encara aviva més el problema. Si la reducció de la població activa, amb la consegüent disminució de cotitzacions continua, es consumiran els fons de reserva i s’entrarà en dèficit. Però, a més, la crisi afecta a l’augment de certes prestacions que proporciona el sistema: prestacions d’atur i sanitàries.
José Luís Pérez Torres planteja un canvi de model. A les economies occidentals conviuen sistemes públics i privats per a finançar la previsió social. El finançament de les prestacions d’atur, salut, invalidesa, dependència, viduïtat, orfandat i les prestacions de jubilació està basat en el model dels quatre pilars, que combina recursos públics i privats. Segons aquest model, el finançament de la previsió es realitza conjugant quatre fonts diferents:
-Una primera font, de caràcter mínim obligatori, de subsistència, que finança l’Estat mitjançant els impostos i les cotitzacions socials d’empreses i treballadors
-Un segon nivell, de caràcter professional, mitjançant el qual una part de les remuneracions que perceben els treballadors de les empreses s’ajornen al moment de la jubilació o per a quan es pateixin contingències, en forma, doncs, de sous diferits.
-Un tercer nivell, de caràcter individual i voluntari, que permet canalitzar l’estalvi privat de cada ciutadà per a la cobertura de les seves pròpies contingències de previsió personal.
-I, finalment, un quart pilar que consisteix en la possibilitat de continuar generant ingressos més enllà de l’edat que fins ara s’ha considerat normal per a jubilar-se.
Aquests diferents sistemes comporten els seus propis riscos i tenen les seves pròpies dificultats per a sostenir-se. Per això, cal conèixer quins són els riscos als que estan sotmesos i quins han de ser els indicadors que hauríem d’estudiar per saber si anem pel bon o mal camí. José Luís Pérez Torres en parla al “Capítol 1. Els efectes de la crisi sobre la previsió social” de La incidència de la crisi sobre la prevenció i la seguretat. Informe 2009 de l’Observatori del Risc.
Estem segurs que us interessarà.Ben aviat posarem a la vostra disposició el pdf complet de l’Informe 2010 de l’Observatori del Risc en versió catalana i espanyola. També podeu aconseguir-lo a través de l’apartat de Publicacions de l’IDES d’aquest web.
T'ha interessat aquest article?
Et proposem els següents IDEeS relacionats:
- El nou Observatori del Risc Per: Institut d'Estudis de la Seguretat
