Go to Top

La fragilitat de la seguretat

Aquests dies ens han copsat un parell de casos molt significatius que tant per la seva magnitud, en un d’ells, com en la seva coincidència en el temps en l’altre fan témer que l’anècdota no es tornés categoria. Parlem del naufragi del vaixell “Costa Concordia” davant les costes d’Itàlia i de la nova col·lisió entre dos trens, a l’estació del Clot de Barcelona, per posar dos exemples recents.

La vida és una lluita constant per a la supervivència. Sovint, i a vegades fins i tot sense ser-ne del tot conscients, vivim defugint riscos i gestionant la nostra pròpia seguretat segons el grau de consciència que en tenim, o delegant-la en altres quan la confiança és condició sine qua non per poder satisfer una necessitat o un desig, i ben poques vegades ens plantegem la quantitat de perills i de riscos associats que comporten alguns fets.

És cert que si hi penséssim no ens mouríem de casa, però si, com ara, ens proposem analitzar uns accidents tant en si mateixos com en els seus possibles danys col·laterals, veurem que n’hi ha, i força: danys personals (desgraciadament, alguns irremeiables), danys materials (estructures malmeses), econòmics (restabliments, reparacions, desballestaments, atenció sanitària a les víctimes, indemnitzacions…), per a la salut (seqüeles, tractaments de llarga durada, rehabilitació), per al medi ambient (vessades de fuel, fuita de gasos tòxics…), d’infraestructura (entorpiment de circulació en el lloc dels fets, mobilització de personal d’auxili cap el punt crític, retards, col·lapse de centraletes…), difícilment evidenciables a primer cop d’ull.

Aquests dies ens han copsat un parell de casos molt significatius que tant per la seva magnitud, en un d’ells, com en la seva coincidència en el temps en l’altre fan témer que l’anècdota no es tornés categoria. Parlem del naufragi del vaixell “Costa Concordia” davant les costes d’Itàlia i de la nova col•lisió entre dos trens, a l’estació del Clot de Barcelona, per posar dos exemples recents.

Els plans d’emergència es col·lapsen, el mitjans queden curts, el recompte de víctimes es fa difícil, i tot perquè hi ha coses, que ja implicant risc per si mateixes, no es gestionen com correspondria a la seva importància. És la cultura del “no passarà res!”, com si els efectes no desitjats miressin cap a altres bandes.

El que havia de ser un viatge de plaer va esdevenir un malson i el que havia de ser un trasllat comú d’un punt proper a l’altre, un bon ensurt, per sort, sense víctimes mortals
—aquesta vegada— però que ha esdevingut el segon en poc temps.

Però, tot i la magnitud de la tragèdia, l’impacte personal i social davant un accident té una durada relativa que s’acomoda entre l’interiorització i l’empatia davant el daltabaix, i és inversament proporcional al pas del temps. Per sort, tenim la facultat d’anar perdent aquesta empatia davant les desgràcies alienes tot i que aquesta facultat no ens priva d’anar arxivant noves alertes al nostre sistema d’atenció i de fet aquesta capacitat ens pot arribar a evitar molts ensurts.

Una vegada s’ha esdevingut el fet, podem recórrer a centenars d’imputacions, però el cert és que el risc zero no existeix, per més cura que se’n tingui. El cas és poder evitar les conseqüències d’un risc potencial tant com sigui possible i saber quines són les eines per fer-lo minvar.

I aquesta és la feina que fem des de l’IDES. Treballem constantment per analitzar, avaluar i donar a conèixer el risc amb el convenciment que si es coneixen les seves dimensions, la seguretat esdevé més garantible, perquè la seguretat és un concepte tan fràgil que qualsevol circumstància, fet o objecte que s’interposi entre allò vital i el risc la fa trontollar.

Deixa un comentari