Go to Top

Reflexions sobre la normativa d’incendis

Autor(s): Pau Gavarró

Àmbit(s): Risc d’incendi

L’aplicació dels preceptes legals vigents, sobre els quals els enginyers estem treballant habitualment, comporten en alguns sectors un excés de regulació que no sempre va en benefici de la seguretat (existeix una gran diversitat de disposicions legals i normativa complementària d’àmbit estatal, autonòmic i local).

La Comunitat Europea, fa temps que, en contraposició a aquesta situació, va marcar uns criteris des de la publicació de la Directiva de Serveis que havien de tendir a baixar el llistó de la regulació i fixar de manera clara les responsabilitats dels facultatius que exerceixen i signen les actuacions. La realitat ens indica que, molt lluny de complir-se aquestes directives, les normes, en alguns casos, encara segueixen augmentant, i sembla que sense límit (noves instruccions, noves ordenances, desenvolupament de Decrets i Real Decrets…).

Caldria parar-se a reflexionar sobre algunes qüestions que poden donar llum, a tall d’exemple, als tràmits seguits en la regulació normativa i la seva situació actual en relació a la seguretat:

D’on s’han extret les taules del RD 2267/2004 del reglament de seguretat contra incendis en els establiments industrials que són el punt de partida que marcarà els mitjans de protecció a adoptar per part d’una indústria? De quin any eren les activitats que apareixen en aquestes taules?

  • De quants tècnics pot disposar un Ajuntament que participin en la confecció d’una norma que afecti, per exemple, la seguretat contra incendis?
  • Quins són els costos de control que comporta, a nivell documental, el desenvolupament del Decret d’autoprotecció tant per a l’administració pública com per a l’empresa? Repercuteix això en la disminució del temps dedicat a la implantació del pla? Per que es marquen límits de persones per proposar mesures de protecció personal a 500 persones i no a 300 o a 700, per exemple? Per qué es diferencia tant el Decret 82/2010 del RD 393/2007 o de la norma UNE d’autoprotecció?
  • Com es va desenvolupar i quan la norma UNE 23585 de sistemes de control de temperatura i evacuació de fums? Perjudica o beneficia a l’efecte dels ruixadors? Perjudica o beneficia la seva instal·lació en determinats casos a la seguretat?

La realitat ens demostra que moltes d’aquestes disposicions legals, reglaments, decrets, ordenances, etc. les acaba fent un grup reduït de persones, agafant reculls d’unes normes o d’altres, uns cops amb més encert i coneixements i altres amb molt menys.

És una evidència que la tecnologia va sempre per davant del procés de regulació de les administracions i per tant de la confecció de normes, que un cop fetes (sovint amb deficiències d’origen) poden quedar obsoletes en un espai de temps molt curt. L’administració pública ha de donar una especial rellevància a la innovació i posar els mitjans adequats per facilitar la capacitat d’adaptació del marc legal als canvis tecnològics. Un exemple seria facilitar el desenvolupament del disseny per prestacions ja establert en la normativa vigent.

En concret, per exemple, el Codi Tècnic de la Edificació (RD 314/2006) ja va preveure el disseny mitjançant l’estudi prestacional al seu article 5, punt 3b, on s’estableix que per justificar que un edifici compleix les exigències bàsiques del CTE es pot optar per solucions alternatives que s’apartin total o parcialment dels Documents Bàsics del CTE. El mateix article 5 indica que el projectista pot, sota la seva responsabilitat i prèvia conformitat del promotor, adoptar solucions alternatives, sempre que es justifiqui que es compleixen les exigències bàsiques del CTE, perquè les seves prestacions són, al menys, equivalents a les que s’obtindrien per l’aplicació dels Documents Bàsics.

Per què s’està dificultant que es compleixi i desenvolupi la normativa del disseny per prestacions? Per que no agafem l’exemple d’altres països més desenvolupats del nostre entorn? Algú s’ha parat a reflexionar quins beneficis podria reportar a la societat si molts d’aquests recursos econòmics i humans, tant d’empreses com de l’administració pública, que s’utilitzen ara per a controls sobredimensionats, es dediquessin a la investigació en el camp de la seguretat contra incendis?

Al meu entendre, cal també, establir d’una manera pràctica els llaços entre les empreses, les universitats i l’administració pública, creant centres de recerca conjunts capaços d’aportar nous avantatges que comportin un benefici per a la societat. Molts cops les universitats, tracten de fer d’empreses, perdent aquesta capacitat de sinèrgies entre empreses ja existents i universitats i gastant bona part dels seus esforços en establir estructures comercials i productives que difícilment i a llarg termini podran competir amb el mon empresarial. Les Universitats tenen una dependència directa de les subvencions, perdent-se en aquesta lluita competitiva contra les empreses, esforços de sinèrgies entre empresa i Universitat i, per tant, provocant una desorientació en alguns sectors (preus fora de mercat, manca d’experiència empresarial de les universitats, ús excessiu d’estudiants en pràctiques per a treballs especialitzats en detriment de la qualitat, projectes lligats en exclusiva a les subvencions rebudes…)

Cal estar preparats per als nous reptes que ens trobarem en el futur. Cal superar l’associacionisme tal com el coneixem, buscar noves fórmules per tal de posar en joc les sinèrgies entre empreses i d’aquestes en col·laboració amb l’administració i les universitats. Un exemple d’això és el cas dels clústers, i en concret i en el cas que més conec el Clúster de Seguretat contra Incendis és un exemple recent. Molt lluny de lluitar entre elles, les empreses investiguen de manera conjunta, es complementen de manera conjunta i aborden projectes de manera conjunta, facilitant al sector mecanismes per a la internacionalització i la competitivitat. Aquest esforç de les empreses, amb el suport de l’Administració, en concret de la Direcció General d’Indústria, juntament amb Acció, com a Agència de suport a la competitivitat de l’empresa, es veurà recompensat per l’execució de projectes difícilment assumibles individualment, o per la reducció dels costos de la recerca, així com per l’increment de la capacitat d’accedir al mercat exterior i a la internacionalització. Amb les sinèrgies la capacitat és multiplica.

Cal adaptar-nos a aquest nou model que ve, aprofitant-nos de la marca territorial que representa el parc empresarial de Catalunya, i encara més si tenim en compte que el futur, a hores d’ara, és relativament incert, fet que pot reportar alguns riscos però també grans oportunitats, i que per tant haurà de comportar que les empreses ens adaptem a un nou model.

, , , , , ,

Deixa un comentari